Procrastination

Desconeixia completament aquesta paraula fins que, de cop en un sol dia, va aparèixer dues vegades. Portat per la curiositat, vaig buscar el seu significat: “deixar les coses per més tard”, segons resa un traductor que consulto sovint. La casualitat m’havia fet arribar una paraula que descrivia a la perfecció la meva actitud d’aquestes últimes setmanes.

Deixant-les passar

A vegades, les coses no acaben de quadrar com esperaves. En ocasions, una mar aparentment glassy amaga un corrent invisible, traïdor, que pot convertir un bany que imaginaves tranquil en una lluita contínua. I les vas deixant passar…

Va anar de poc

Feia temps que el volia anar a veure, però la mala sort sempre jugava en contra. No recordo com vaig descobrir la seva música, només que va ser fa dos anys, a Austràlia. Vaig començar amb algunes cançons i després vaig veure algun vídeo. Fins i tot, aquella cara m’era familiar d’algun bany compartit.

Entre caixes i papers

Així ha estat la meva vida durant les últimes setmanes, i el que queda encara. Maletes per la casa, caixes buides, material amuntegat al traster… A la vegada, canvis de nom, gestions al banc, papers a tramitar, visites periòdiques a l’ajuntament per solucionar un tema aparentment senzill, però que no fa més que generar maldecaps…

Finisher

Ja havia començat el compte enrere i jo no m’havia pogut treure els nervis de sobre. Portava mesos entrenant per això i ara, a l’últim moment, no em sentia preparat. Les últimes setmanes no havia pogut sortir a córrer més que un parell de vegades i, a sobre, la bicicleta nova havia arribat dos dies abans. Només havia tingut quinze minuts per provar-la el dissabte. L’objectiu era acabar, però l’estómac em deia una altra cosa. Tants dies corrent sota la pluja de l’hivern de Melbourne per acontentar-me amb acabar? Com a mínim, volia fer-ho serrant les dents…

Robant temps al temps

Poques estones lliures em queden aquests dies, per no dir que cap ni una, sempre amb mil històries al cap i més nervis que normalment. Necessito el meu temps, però des que vaig tornar d’Austràlia que no el trobo. No tinc temps per encabir-lo, els dies són massa curts. Fins que no puc més.

Vacances?

Després de tornar d’Austràlia volia agafar uns dies lliures. Tothom havia fet vacances a l’agost, mentre jo seguia treballant a ple rendiment a l’altra banda del món com a colofó final a un any molt atrafegat. Tècnicament, de fet, no serien vacances, ja que volia aprofitar els dies lliures que tenia entre el final del meu antic contracte i l’inici del nou, a principis d’octubre.

Tota història té un final

Fa dos anys, aquí tenia una vida. Ara, només faig que lluitar per intentar trobar el meu lloc, però no acabo de veure l’encaix. Com a mínim, amb les mateixes persones. Dos anys és molt temps i canvia a qualsevol. Qui més qui menys, tothom ha seguit el seu camí i, encara que des de dintre sembla que poques coses hagin canviat, des de fora es veu una gran diferència.

Bon vent i barca nova! (#200)

Ha estat un camí llarg, prop de quatre anys i mig. Simplement, buscava una plataforma que em permetés publicar tot allò que, d’altra manera, hagués quedat oblidat en una llibreta en algun racó de la meva habitació. 200 articles no és una gran fita, però em va sorprendre veure-ho a les estadístiques perquè, potser, internament pensava que abandonaria molt abans. No ha estat així i aquest bloc ha anat omplint-se, poc a poc, d’experiències i alguns pensaments. Malauradament, les últims mesos també ha anat omplint-se d’spam en forma de comentaris, els quals m’obliguen a entrar periòdicament a fer neteja. No crec que sigui l’únic afectat, ja que a vegades costa trobar un article nou a la pàgina principal, amagat entre anuncis de botes, jaquetes o qualsevol tipus de material “de rebaixes”.

Dies agredolços

Els últims dies estan sent estranys. Han estat una peculiar barreja de moments bons i dolents. Potser no tant, però el meu estat anímic es troba una mica baix últimament i suposo que això és el que fa que algunes situacions m’afectin més que altres.