El quart planeta era el d’un home de negocis. Aquest home estava tan enfeinat que ni tan sols va aixecar el cap quan va arribar el petit príncep.

- Bon dia -li va dir aquest-. Teniu el cigarret apagat.

- Tres i dos fan cinc. Cinc i set, dotze. Dotze i tres, quinze. Bon dia. Quinze i set, vint-i-dos. Vint-i-dos i sis, vint-i-vuit. No tinc temps d’encendre’l. Vint-i-sis i cinc, trenta-un. Uf! O sigui que són cinc-cents un milions sis-cents vint-i-dos mil set-cents trenta-un.

-Cinc-cents milions de què?

-Eh!? Encara ets aquí? Cinc-cents un milions de… ja no ho sé… Tinc tanta feina! Sóc seriós, jo, no m’entretinc amb bestieses! Dos i cinc, set…

-Cinc-cents un milions de què? -va repetir el petit príncep, que no havia renunciat mai de la vida a una pregunta, un cop l’havia feta.

L’home de negocis va aixecar el cap:

-Fa cinquanta-quatre anys que visc en aquest planeta i només he estat destorbat tres vegades. La primera, fa vint-i-dos anys, va ser un borinot que vés a saber d’on havia caigut. Feia un soroll espantós i em vaig equivocar quatre vegades en una suma. La segona vegada, fa onze anys, va ser un atac de reuma. No faig prou exercici. No tinc temps de passejar. Sóc seriós, jo. La tercera… és aquesta! Deia, doncs, cinc-cents un milions…

-Milions de què?

L’home de negocis va entendre que no hi havia cap esperança de pau:

-Milions d’aquestes cosetes que es veuen de vegades al cel.

-Mosques?

-No, home, no, unes cosetes que brillen.

-Abelles?

-No. Unes cosetes daurades que fan somiar els ganduls. Però sóc una persona seriosa, jo! No tinc temps de somiar.

-Ah! Estels?

-Això mateix. Estels.

-I què fas amb els cinc-cents milions d’estels?

-Cinc-cents un milions sis-cents vint-i-dos mil set-cents trenta-un. Sóc seriós, jo, sóc precís.

-I què en fas dels estels?

-Que què en faig?

-Sí.

-Res. Els posseeixo.

-Posseeixes els estels?

-Sí.

-Però si ja he vist un rei que…

-Els reis no posseeixen res. “Regnen sobre”. És molt diferent.

-I de què et serveix posseir els estels?

-Em serveix per ser ric.

-I de què et serveix ser ric?

-Per comprar altres estels, si algú en troba.

“Aquest”, es va dir a si mateix el petit príncep, “raona una mica com el borratxo”.

Però li va continuar fent preguntes:

-Com es poden posseir els estels?

-De qui són? -va replicar, malcarat, l’home de negocis.

-No ho sé. De ningú.

-Doncs aleshores són meus, perquè jo hi he pensat primer.

-I ja n’hi ha prou?

-És clar. Quan et trobes un diamant que no és de ningú, és teu. Quan et trobes una illa que no és de ningú, és teva. Quan ets el primer que té una idea, las fas patentar: és teva. I jo posseeixo els estels perquè ningú, abans que jo, no ha pensat a posseir-los.

-És ben cert -va dir el petit príncep-. I què en fas?

-Els administro. Els compto i els recompto -va dir l’home de negocis-. És difícil. Però sóc un home seriós!

El petit príncep encara no estava satisfet.

-Jo, si tinc un mocador, me’l puc posar al voltant del coll i endur-me’l. Si tinc una flor, la puc collir i endur-me-la. Però tu no pots collir els estels!

-No, però els puc dipositar al banc.

-Què vol dir això?

-Vol dir que escric en un paperet la quantitat d’estels que tinc. I després tanco aquest paper amb clau en un calaix.

-I ja està?

-Ja n’hi ha prou!

“És divertit”, va pensar el petit príncep. “És bastant poètic. Però no és gaire seriós”.

El petit príncep tenia unes idees sobre les coses serioses molt diferents de les persones grans.

-Jo -va afegir-, tinc una flor i la rego cada dia. Tinc tres volcans i els escuro cada setmana. Perquè també escuro el que està apagat. No se sap mai. Els és útil als volcans i li és útil a la flor, que jo els posseeixi. Però tu no ets útil als estels.

L’home de negocis va obrir la boca però no va saber què respondre, i el petit príncep se’n va anar.

“Decididament, les persones grans són d’allò més extraordinàries”, es deia a si mateix durant el viatge.

El petit príncep
Antoine de Saint-Exupéry

No vull posseir els estels. Només vull veure’ls. Amb un de fugaç en tinc prou. Un estel efímer en la foscor del cel per tancar els ulls amb força i demanar un desig. Sóc un gandul a qui li agrada somiar i m’és igual si tinc temps o no, perquè els somnis em mantenen viu. Tant de bo no arribi mai el dia que comenci a comptar estels!

És aquella sorra fina que s’esmuny a dins del neoprè mentre lluites a la foscor de l’escuma blanca, desorientat. Aquella que arriba fins a l’últim racó mentre intentes tornar a la superfície. Aquells moments que, buscant desesperadament una alenada d’aire, notes com els pulmons i l’estómac es contreuen per esprémer fins a l’última gota d’allò que encara queda.

És aquell tipus de sorra que t’emportes als plecs de la pell salada i seca. Aquella que s’aferra, tossuda, malgrat tots els esforços per eliminar-la i que, només amb el pas del temps, anirà caient de forma gradual i insconscient, fins que només sigui un record.

A vegades, sento vergonya. Vergonya d’encara considerar que escalo o que faig alpinisme, quan l’únic que faig és alguna incursió breu, amb esmorzar i sopar calents al menjador de casa. Sempre he tingut un altre concepte. Aquest matí m’he sorprès quan, pensant què havia de ficar a la motxilla, he recordat que no tenia els estris de cuinar. Els vaig deixar a casa dels meus pares quan vaig marxar, fa sis mesos, i no hi havia tornat a pensar. Trist, molt trist.

Ara deixo escolar els minuts mentre escric unes línies i segueixo amb el meu petit debat d’aquesta tarda: m’enduc el rellotge o no? A la muntanya s’hi va a gaudir, no a cronometrar en quant temps pots escalar una via, em tirarien en cara alguns. Doncs sí, s’hi va a gaudir, però cadascú ho fa a la seva manera i potser la meva és aquesta: saber si puc escurçar les suposades dues hores d’aproximació i fer-les en una o una i mitja; volar en solitari corredor amunt mentre passes cordades que segueixen el patró clàssic i munten una reunió cada cinquanta metres; encadenar itineraris mentre el cos i les ganes aguantin, en lloc de fer-ne un de sol i donar-se per satisfet. Petits plaers que alguns comparteixen i altres no.

Demà intentaré sortir sense una idea prefixada, no sé encara si amb cronòmetre o sense. Potser sense, però com si el dugués posat. El que ja és segur que es quedarà a casa és la taula de snowboard. Aquesta vegada, la Canal Central haurà d’esperar a presentar millors condicions.

L’altre dia, el company chabyfer va escriure al seu bloc que escollia tornar a escriure. Em vaig sentir molt identificat, sobretot amb la col·lecció d’excuses que esmentava. D’ençà un temps, són massa familiars. La pregunta apareix, però, quan començo a analitzar en quins altres aspectes, deixant aquest bloc de banda, he intentat utilitzar aquestes excuses i, el que seria pitjor, he intentat creure-me-les.

Tinc l’estructura de la tesi i una planificació que no he seguit ni tan sols un dia. Van aparèixer un parell d’articles en els que calia treballar i un “ara no tinc el cap per posar-me a ordenar idees i escriure”. Possiblement, l’origen d’aquesta excusa resideix en què, des de fa un temps, em costa creure en allò que estic fent. Ara que sóc tan a prop, la motivació ha desaparegut. Malauradament, ho ha fet en uns moments bastant convulsos al departament que no ajuden gaire a retrobar-la, en una situació que podria convertir qualsevol esforç en quelcom fútil. Les circumstàncies no fan més que facilitar la digestió de les meves pròpies excuses i la meva aquiescència.

Podria enumerar molts aspectes on he al·legat un motiu o un altre per defugir allò que havia de fer: no recordo l’últim dia que vaig treure la càmera per fer una foto; aquest dissabte vaig tancar la temporada de neu, sense ni tan sols haver editat un sol segon dels vídeos que vam fer als Alps, en el viatge que va significar el tret de sortida; fa quasi dos mesos que no agafo la bici, pel fred, per la son, pel cansament o per trobar mil coses a fer; surto a córrer i entreno més per disciplina que per voluntat, tot i que no sempre la primera guanya a la segona. Així podria seguir, amb aspectes tan superficials com aquests últims o amb altres molt més profunds, que són els que realment m’afecten.

La llista d’excuses és igual de llarga i requereix una anàlisi profunda, així que, de moment, escullo dedicar-hi temps. Confio que després vindrà tot rodat. Sinó, només espero que tot això serveixi d’alguna cosa i que, com a mínim, les vistes siguin prou boniques a l’altra banda.

He passat més d’un mes preparant la docència del segon semestre, quan en realitat no hauria d’haver implicat més que unes quantes tardes. Sentia tal fàstic de la docència, de la universitat, de tot, incloent-me a mi mateix, que em feia molt difícil concentrar-me per tirar-ho endavant. Se suposava que era el què havia de fer, però quan el cap no hi és, no hi és, punt. Tenia temes més importants per posar-hi ordre.

Poc a poc, vaig fent, a la meva manera, intentant mirar endavant encara que la imatge que es presenti no sigui un escenari perfecte. Si cal, milloraré el meu ús de la navalla. Ja vaig aprendre a utilitzar-la fa un temps, encara que ara pugui semblar rovellada.

“[...] Igual que les ocurría a ellos, yo tenía miedo a triunfar, me asustaba darlo todo. No quería ser mejor ni peor que cualquier otro. Al final, acabé enfermo de la gente, yo incluido, que no se estima lo suficiente a sí misma como para hacer algo de su persona: gente que sólo hizo lo que tenía que hacer y nunca lo que pudo haber hecho. De esa gente aprendí la infecta soledad que surge al final de cada día malgastado. Sabía que podía hacerlo mejor.”

Sufro, luego existo. Besa o Mata. Mark Twight

El sol es despertava, mossegat, mentre arribàvem a l’aparcament superior de l’estació de Vallter 2000. No podia ser! Havíem matinat de valent per trobar-nos que gairebé no hi havia neu ni a les pistes. Hem estat a punt de tornar a entrar al cotxe i fer mitja volta, però, ja que havíem arribat fins allà, més valia que féssim un cop d’ull.

Hem pujat a la Portella de Mentet i hem baixat cap a l’altra vessant, cercant quatre corredors que queden a mà dreta. La foto que jo havia vist ahir en un llibre de ressenyes ja em va deixar una mica neguitós, però en veure-ho en directe ens hem quedat entre sorpresos i indignats. La definició de corredor inclou les paraules “llarg” i “estret”, però el que teníem al davant no complia amb cap de les dues. Més aviat eren camps de neu que podien arribar a dibuixar algunes línies, però calia una bona dosi d’imaginació i una altra encara més gran de bona voluntat. Ben bé sembla que últimament es posa nom a qualsevol cosa susceptible de ser ascendida, encara que sigui tècnicament qüestionable.

Sense pensar-ho, hem girat cua i hem enfilat cap a l’esquerra de la Portella, cercant els corredors de la cara nord del Pic de la Dona. Hem vist una línia que ens ha agradat i hem pujat. Trams a 55º i algun mixt divertit, II o III grau barrejat amb neu ventada. Per la descripció i la seva ubicació, podria ser el corredor Sensació Pingli, però també podria ser que haguéssim anat per on ens ha vingut de gust, buscant aquells passos que ens semblaven més divertits.

Al final, ha estat un matí que no hem desaprofitat del tot: hem fet un corredor i hem tret la pols a piolets i grampons. Al cap i a la fi, veníem a fer això.

Fa dotze mesos no hagués predit mai que aquest any aniria com ha anat. Tot va començar amb una decisió i la compra d’unes bambes. A dia d’avui, tenen la sola desgastada, però encara els hi esperen deu quilòmetres més abans que acabi l’any. A més, segurament seran sota un plugim insistent, com prefereixo que siguin. Així em recordaran els gairebé tres mesos a Melbourne, entrenant per la triatló de Barcelona. Aquesta va ser l’última fita que m’havia marcat aquest any, tot i que finalment ha resultat ser la penúltima. De totes maneres, serà completament diferent. Avui sortiré a gaudir de cada metre i de cada quilòmetre, per acomiadar-me d’aquest 2010 com cal.

Després vindran uns dies de descans abans de tornar a començar. La llista pel 2011 encara no és gaire llarga, però ja l’aniré omplint en funció de les ganes i com em senti. Repetir les curses de l’any passat i afegir-ne alguna de nova, participar en unes quantes triatlons i repetir a la de Barcelona i, sobretot, complir amb un deute pendent que tinc des de fa dos anys: córrer l’Arratzu Urdaibai.

Amb els anys, he anat alguna vegada més sol, però no gaire sovint. És per això que avui m’he hagut de remuntar una mica enrere per trobar el vídeo de  la que crec recordar que va ser l’última vegada. Un dia del que tinc un record molt especial, ja que va ser la primera -i fins ara única- ocasió que he fet freeride allunyat d’una estació d’esquí.

Per molt que ho intento, no hi ha manera. Les dates s’apropen i la feina s’acumula, però jo no avanço com hauria de fer-ho. En altres ocasions, em preocupava, però últimament no em suposa el més mínim càrrec de consciència. Tinc el cap pendent d’altres preocupacions i neguits. Es fa difícil treballar quan veus que tot al teu voltant es va girant en contra. No em puc concentrar quan veig com el meu compte corrent va minvant dia rere dia, al ritme de la meva font d’ingressos. És difícil mantenir-se motivat quan, després de cinc anys fent classes a la universitat, et redueixen el sou en un 40%. Bé, sent sincers, la xifra no és tan elevada. Només es tracta d’un 30% si no comptem les regularitzacions del IRPF que, al cap i a la fi, m’hauran de tornar fins a l’últim cèntim. Per no parlar de l’exigent clàusula d’exclusivitat, que impossibilita complementar el sou amb altres activitats que sí estan permeses amb altres figures contractuals amb una nòmina més alta.

En fi, em trobo una vegada més davant de l’ordinador, pensant en tots els resultats que he d’analitzar i comentar pel següent article, però l’últim any ja he dedicat massa caps de setmana a feines similars. Sent just, crec que hauria de reorganitzar la meva dedicació laboral o, si més no, repartir la feina: que la rectora treballi el 30% dels dies i el senyor IRPF el 10%, que jo ja me’n faig càrrec de la resta, però em demano lliures els caps de setmana i els festius!