Nervis i espera

Sento les pessigolles dels nervis a l’estómac. He preparat la motxilla amb cura i he deixat el que necessito al cotxe. Fa massa temps que no dormo a la muntanya, crec que d’aquí poc farà un any.

Això té nom?

Engrescats per un parell de piulades, ahir vam decidir que avui tocaria matinar. Les condicions no semblaven excessivament bones, però alguna cosa podríem fer. Sense condicions a les “clàssiques” del Pirineu Oriental i amb Andorra com un destí llunyà per anar-hi a aquelles hores, poques opcions ens quedaven per treure a passejar els piolets.

Sol, solet

Va ser un dia diferent, especial. Feia molt temps que no anava sol a fer snow, i això que va ser com vaig començar. Vaig aprendre a cops, com tothom: a cops de matinar i agafar el tren a La Molina; a cops de fer la Pista Llarga amunt i avall sense descans, fins que, de tants cops, havia de deixar-ho córrer i tornar cap a casa. A vegades, m’acompanyava algun amic, però la majoria d’ocasions només ho feia un llibre i la meva música.

Un altre cop serà

Un munt de pensaments i dubtes s’amuntegaven al meu cap mentre baixàvem, gairebé corrent, fugint de l’aparell elèctric preludi d’una tempesta imminent. A mig camí de tornada, el cel es va tornar a obrir, regalant-nos novament una nit estrellada. Havíem pres la decisió correcta o havíem pecat de porucs? Pensava en els bascos que havien seguit pujant per dormir a la base del corredor Estasen. Mentre mirava l’increïble mar d’estels i esperava al meu company, pensava que ells, segurament, farien cim l’endemà. En aquell moment, un llamp va caure sobre la cresta i va retallar la silueta del meu company contra la negror. Em vaig aixecar i vaig continuar buscant el confús camí que es desdibuixava a la tartera amb l’ajuda del meu frontal.

Surrealisme alpí

Si m’arriben a dir fa un temps que per aquestes dates estaria fent corredors a Les Agudes, probablement hagués rigut de bona gana. Els corredors al Montseny estan en bones condicions per ser escalats en comptades ocasions, generalment en anys excepcionals. I aquest és el segon consecutiu!

Fent meu el temps

En les últimes setmanes han passat moltes coses a un ritme vertiginós. Tantes que m’era difícil trobar un moment per plasmar per escrit els meus pensaments.  Bons resultats a la feina, dues sessions d’entrenament alguns dies, aprofitar les condicions del mar i de la muntanya… massa coses i poc temps.

Conquerint l’inútil

Feia molt de temps que no llegia un llibre de muntanya, més enllà de la lectura reiterada i quasi bé compulsiva de Besa o mata, de Mark Twight. Recentment, havia llegit algun llibre que feia servir la muntanya com a vehicle per profunditzar en altres aspectes, però feia molt que no agafava un que fos purament “alpinístic”. Los conquistadores de lo inútil, el llibre de Lionel Terray, descansava al costat del meu llit aquests últims dies i em feia recordar, amb certa nostàlgia, sensacions, reflexions i preguntes que moltes vegades m’he fet. He volgut fer un petit recull d’alguns paràgrafs i frases que, en algun moment, han fet que hagués de llegir-les més de dues vegades, deixés el llibre al meu costat, tanqués els ulls i comencés a donar-hi voltes.

De “passeig”

El divendres a la nit no tenia gaire clar a on, però sí sabia del cert que volia sortir a caminar una estona. Vaig estar mirant diferents opcions, sense que cap d’elles em digués especialment res. Tenia ganes de visitar algun lloc diferent, però em feia mandra haver de conduir sol massa estona per arribar-hi. Al final, vaig optar per un indret ben conegut, on he passat molts dies a l’hivern: la serra de Port del Comte.

No diguis blat…

De Barcelona a Riga, de Riga a Gènova i, de nou, a la capital de Letònia. En poc més de tres setmanes he vist canviar la meva destinació unes quantes vegades, obeint qui sap quines raons. Sembla que aquestes oscil·lacions s’han estabilitzat, però el neguit persisteix. Malauradament, ha arribat un punt que no em preocupa excessivament quina sigui la destinació o si finalment em quedaré a Barcelona.

Fun-tàstic

Feia molt de temps que no em llevava amb el cos adolorit després d’un dia a la neu, però és que ahir no va ser un dia qualsevol. Ahir va ser una jornada per gaudir i acabar esgotat, però amb ganes de més. Al final, no sé si fent cas l’instint o ofuscat per l’ànsia, vam agafar el cotxe, desobeint les previsions apocalíptiques i desastroses a què ens comencen a acostumar a tot arreu.