Sorra a les sabates

Tinc el pis ple de sorra. És aquella sorra fina que, per molt que t’esforcis a intentar netejar-la, no acaba de marxar. D’aquella que cruix sota els teus peus quan, a les fosques, camines cap al llit.

Deixant-les passar

A vegades, les coses no acaben de quadrar com esperaves. En ocasions, una mar aparentment glassy amaga un corrent invisible, traïdor, que pot convertir un bany que imaginaves tranquil en una lluita contínua. I les vas deixant passar…

Robant temps al temps

Poques estones lliures em queden aquests dies, per no dir que cap ni una, sempre amb mil històries al cap i més nervis que normalment. Necessito el meu temps, però des que vaig tornar d’Austràlia que no el trobo. No tinc temps per encabir-lo, els dies són massa curts. Fins que no puc més.

Tota història té un final

Fa dos anys, aquí tenia una vida. Ara, només faig que lluitar per intentar trobar el meu lloc, però no acabo de veure l’encaix. Com a mínim, amb les mateixes persones. Dos anys és molt temps i canvia a qualsevol. Qui més qui menys, tothom ha seguit el seu camí i, encara que des de dintre sembla que poques coses hagin canviat, des de fora es veu una gran diferència.

Dies agredolços

Els últims dies estan sent estranys. Han estat una peculiar barreja de moments bons i dolents. Potser no tant, però el meu estat anímic es troba una mica baix últimament i suposo que això és el que fa que algunes situacions m’afectin més que altres.

Visitants vestits de gris

Han estat gairebé quatre hores a l’aigua, remant i patint un vent gelat i persistent, sota un cel gris. La previsió era dolenta i la realitat no era gaire millor, però ha valgut la pena. De fet, només amb els primers cinc minuts ja hagués pogut justificar l’hora de viatge des de la ciutat a Phillip Island.

Welcome back to Australia, mate!

Ha estat una setmana molt dura. Llargues jornades de feina tornant a casa amb la sensació d’haver perdut algun “per què” pel camí. Analitzant resultats i escrivint, sopant alguna cosa ràpida per tornar a la feina tot seguit, fins que les temptacions del llit i el rellotge marcant hores tardanes eren més fortes que la meva capacitat de treball.

I wanna go surfin’

Sembla mentida, però des que vaig arribar a Austràlia encara no m’he ficat a l’aigua. Fa dos anys, era inconcebible passar un cap de setmana sense anar a fer surf, sense importar quantes o quines coses més havia de fer. Ara m’ho prenc amb més filosofia, sense amoïnar-me. Sé que tard o d’hora arribarà el dia que tornaré a gaudir d’una sessió a Cat Bay, South Side, Jan Juc, Gunnamatta o qualsevol altra platja. “Es nota que aquests dos anys t’has anat assentant i tranquil·litzant, ja no ets tan vibrant”, em deia la meva antiga companya de pis el divendres passat. Encara estic intentant esbrinar si m’agrada el que comporta aquesta frase.

Ni un, ni dos… tres!

La setmana passada, la Mediterrània ens va regalar tres dies seguits d’onades, una cosa que perfectament podria ser titllada d’insòlita en la nostra mar. A més, van ser tres dies com cal: un primer, amb onades petites per agafar confiança i augmentar les ganes d’entrar a l’aigua; un segon, amb força corrent i onades relativament grans, però nobles, fàcils d’agafar; un tercer, amb un marejol a la baixa, perfecte per acomiadar aquesta entrada de mar amb onades divertides. Fins i tot, algú va tornar a mullar-se el dissabte!

Oceans llunyans

Avui es plantejaven diferents alternatives. Entre elles, destacava la possibilitat de quedar-me a casa descansant i, en alguna estona morta, escriure alguna cosa pel bloc, que últimament tinc molt abandonat. Entre la feina, entrenaments, viatges i alguns petits projectes, poc temps lliure em queda per seure tranquil·lament. Al final, entre totes les opcions he triat una que feia un parell de setmanes que em venia de gust: anar al cinema a veure Oceans.