Un altre cop serà

Un munt de pensaments i dubtes s’amuntegaven al meu cap mentre baixàvem, gairebé corrent, fugint de l’aparell elèctric preludi d’una tempesta imminent. A mig camí de tornada, el cel es va tornar a obrir, regalant-nos novament una nit estrellada. Havíem pres la decisió correcta o havíem pecat de porucs? Pensava en els bascos que havien seguit pujant per dormir a la base del corredor Estasen. Mentre mirava l’increïble mar d’estels i esperava al meu company, pensava que ells, segurament, farien cim l’endemà. En aquell moment, un llamp va caure sobre la cresta i va retallar la silueta del meu company contra la negror. Em vaig aixecar i vaig continuar buscant el confús camí que es desdibuixava a la tartera amb l’ajuda del meu frontal.

Després dels dubtes de la tarda anterior, havíem decidit pujar a fer bivac als estanys de Coronas. Si els núvols escampaven, l’endemà a primera hora podríem pujar a l’Aneto pel corredor Estasen. Si, finalment, es complien les previsions, hauríem de tornar a baixar de nit, sota la pluja.

El meu company no es trobava gaire bé quan vam arribar al lloc que vam escollir per dormir. No va sopar i poca estona després estava dins del sac. Passada la mitjanit, em va despertar. Un cel carregat de núvols s’il·luminava cada pocs segons. Vaig decidir que era millor baixar abans que arribés a on ens trobàvem nosaltres. La tempesta més espectacular que recordo la vaig viure precisament en aquesta vall, quan només tenia nou anys. Veure els llamps saltant d’agulla en agulla al llarg de tota la cresta és un espectacle impressionant, però no tenia ganes de veure’l des de tan a prop. Una estona després, quan les estrelles tornaven a brillar, em preguntava si aquest record no havia influït més en la meva decisió que una observació objectiva de la situació.

Va ser una baixada dura, envoltats per una foscor profunda i amb el meu company desfet. No crec que l’endemà hagués aguantat l’escalada del corredor, i ell tampoc, segons em va confessar. Mentre l’anava esperant, em dedicava a buscar alguna fita que ens pogués indicar per on continuava el camí. Anava pensant i pensant, dubtant de si tant temps allunyat de les muntanyes m’havia privat de la voluntat necessària. Ja durant la pujada m’havia sorprès a mi mateix pensant en el moment de baixar.

Diumenge al matí, el soroll dels trons i la intensitat de la pluja ens va despertar al costat del refugi de Coronas. Una estona després apareixien els bascos completament xops i amb cara de circumstàncies. Finalment, havíem pres la decisió correcta, malgrat els dubtes. Vam carregar les coses al cotxe i vam enfilar la pista de baixada, pensant en la propera oportunitat. En el meu cas, segurament haurà d’esperar fins a finals de la temporada vinent.

This slideshow requires JavaScript.